06.08.2021 - 19:50
Estic amoïnat. No m’agrada això que veig. Dilluns passat vaig escriure la píndola sobre un aspecte que em va semblar molt positiu. “Catalunya creix (4,1%) més de pressa que no l’estat espanyol (2,8%)”, la vaig titular. Advertia, això sí, que els mètodes de càlcul de l’Idescat i l’INE són diferents, i que, finalment, potser la diferència de creixement no serà tan ampla el segon trimestre. Però, en qualsevol cas, penso que és una bona notícia perquè indica que, malgrat tots els obstacles, la recuperació és més forta ací que no a la resta de l’estat espanyol. I que, probablement, hi té a veure el fet que tenim una indústria més potent i que aquests darrers mesos les comandes d’exportació han estirat molt l’activitat.
La sorpresa ha estat d’haver rebut un bon nombre de piulades dient que així no anàvem bé. Que si deia que aquest fet era positiu, feia el joc a l’estat espanyol. “Com és, això?”, em vaig demanar. Molt senzill: l’argumentació generalitzada que em feien era que, com més bé treballéssim a Catalunya, més diners regalàvem a l’estat espanyol. Que el fèiem més ric i això no ens duia cap a la independència, vaja. No vull aprofundir sobre aquesta argumentació, que em sembla d’una pobresa franciscana. I si he de basar-me en les piulades rebudes, és minoritària, però més estesa que no m’agradaria. I em sap greu que existeixi. Què passaria si ací anéssim pitjor que a l’estat espanyol? Seria motiu de celebració perquè els regalaríem menys diners, encara que ens empobríssim? O potser aquests mateixos serien crítics perquè ho fem més malament que ells?
Amb menys intensitat i agressivitat, però també amb prou importància, he rebut crítiques per haver parlat en positiu –a la píndola de dimarts– el fet que al juliol s’hagi creat la tercera part de l’ocupació de l’estat espanyol a Catalunya i el 70% als Països Catalans. Els motius no eren tan destralers com en el cas anterior, perquè certament hi ha un rerefons de raó. La crítica se centrava en la mena d’ocupació que s’havia creat. Sense conèixer les dades al detall, ja es deia que era dolenta, precària… i que no es podia considerar positiva com feia a la píndola. Penso igual, si haguéssim perdut ocupació, què haurien dit? Pot ser que ho fem malament? Però en tots dos casos hi ha un denominador comú, que és el que em preocupa: la negació sistemàtica de fets que són positius per al nostre país i una certa confusió en lligar aquests fets amb el camí a la independència. Perquè no parlo d’opinions ni de previsions, sinó d’estatístiques. I vull pensar que és gent de bona fe, que se sent independentista. Però no podem tirar-nos pedres a la teulada si ho fem millor que els altres.
He posat aquests dos exemples personals que no tindrien cap mena d’importància si no fos perquè són, en certa manera, el reflex d’allò que passa a una part de la societat amb uns altres aspectes molt seriosos de cara al futur. Concretament, penso en dues coses. L’una, és l’oposició visceral de molta gent contra les energies renovables. I l’altra, el front negatiu contra els canvis a l’aeroport de Barcelona. He de dir que no sóc expert en cap de tots dos aspectes. Per tant, sóc conscient de tenir desavantatge respecte dels milers de connaisseurs que tenim a casa nostra, a jutjar per tot això que es diu i s’escriu.
Però sí que puc expressar la meva sorpresa sobre tot l’enrenou muntat al seu voltant, amb dures acusacions partidistes, quan encara no se sap ben bé què es farà amb l’aeroport, més enllà que vindran –esperem– un grapat de milions d’euros i d’allò que ha dit fins ara Aena. Per una altra banda, han aparegut comentaris amb un feix de solucions pintoresques que el professor Germà Bel, amb els seus escrits i piulades encertades, ha anat responent i posant a lloc. Sobre la conveniència d’un aeroport amb connexions intercontinentals, aconsellaria de llegir dos texts molt recents. L’un, l’editorial que va fer en Vicent Partal ací a VilaWeb dimarts passat, “Aeroport de Barcelona: jugar als partidets per a no entrar al debat de fons“, en què critica que, enmig de tant de foc d’encenalls mediàtic, ningú no hagi entrat en el nus de tot allò que hauríem de discutir, que és qui gestiona l’aeroport.
L’altre, l’article que Miquel Puig va publicar el 16 de juliol passat al diari Ara amb el títol “Aeroport: centrar el debat“, en què explicava en detall les possibilitats que hi ha. I me’n va sobtar una. “El debat sobre l’ampliació del Prat s’ha de centrar en un punt: on volem que Catalunya disposi d’un parell de pistes paral·leles, de les quals almenys una sigui llarga (i operi com a tal)?”, deia. Aquí en tenim una, però… “La solució més senzilla és deixar les coses tal com són i passar a operar la pista de muntanya del Prat com una pista llarga, cosa que ara no es fa pel soroll. És una solució econòmica –no requereix inversions– i respectuosa amb el medi –o sigui, amb la Ricarda. L’augment del soroll sobre Gavà Mar i sobre Castelldefels pot requerir compensacions als afectats –insonoritzacions, expropiacions, etc.– que caldria valorar…” El soroll? Potser no existia l’aeroport quan molts ajuntaments que ara s’oposen a qualsevol canvi van permetre la construcció dels habitatges a qui ara molesta? Però, la cosa més greu, des del meu punt de vista, és que només llegeixo i sento desqualificacions poc argumentades. La Ricarda? Si no es pot tocar, ja dirà Europa que no. I, tal com diu Puig, per què només hi ha d’haver la solució que proposa Aena que vol convertir la pista curta en una de llarga? Aena és la clau, tal com també diu Partal, i se’n parla poc.
Finalment, també hi ha tot l’embolic energètic. De què serveix que els enginyers demanin que s’agilitzi la tramitació de projectes de renovables? Per què els fa por que es mantingui l’aturada de l’energia neta a Catalunya? Fa uns mesos cinc entitats van signar un manifest –els col·legis d’Enginyers Agrònoms; de Camins, Canals i Ports; d’Enginyers Industrials de Catalunya; d’Informàtics; i l’Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació. Tots aquests col·legis professionals coincidien a dir que cal donar prioritat al desenvolupament de les fonts renovables, després d’anys de paralització del sector, i avalaven la declaració d’utilitat pública recollida al decret de govern del 2019, que ara es podria frenar.
Recordo la conversa que vaig tenir amb l’enginyer i empresari Joan Vila, una de les persones que més en sap i que fa poc que va publicar el llibre Economia del canvi climàtic. Diu que el paisatge no hauria de ser l’únic argument de fons. Em va posar un exemple: “Pensa que si no s’acaba fent el parc eòlic de la badia de Roses, que podria solucionar el 10% del problema energètic català, el poden fer els francesos uns quilòmetres més amunt i vendre’ns l’energia al preu que vulguin.” I va insistir en un concepte molt arrelat l’estat francès: “El bé comú és que milions de persones puguin gaudir d’aigua a la zona de Barcelona a canvi d’unes cases enfonsades al pantà de Sau i Susqueda. És qüestió de compensacions i que els afectats estiguin convençuts que ho fan per un bé comú.” Fa uns mesos tot això ho vaig escriure a una píndola (26 de maig) que es titulava “La inconsciència d’aturar les renovables“. Hi explicava que el problema energètic és tan gros, que si tots muntéssim plaques fotovoltaiques a les teulades de les cases de Catalunya, en resoldríem només una quarta part. Per tant, sí: calen parcs eòlics i fotovoltaics, amb compensacions generoses als municipis.
En el fons de tot plegat, crec que hi ha una ignorància molt gran sobre aquests temes, com en tants altres. I la cosa pitjor i més greu és que amb les noves tecnologies de la comunicació, tots creiem que després d’haver llegit una piulada en sabem d’un tema. I quan es fa viral, tots encara ho creiem més, perquè qui n’hi ha molts que ho diuen. Però cap dels seguidors no es para ni un moment a pensar. Vet aquí. Tot va molt de pressa. Massa. No hi ha temps per a debatre seriosament. Em preocupa el caire que agafa tot plegat. I encara més quan veig que institucions socials i polítiques, que haurien d’ajudar a reflexionar, prefereixen jugar a l’eslògan, que no requereix que el receptor gasti ni una neurona.
He posat uns exemples, que a Catalunya es compliquen una mica més, quan es barregen amb la independència i amb la barbaritat que suposa la sagnia de milers de milions anuals que marxen cap a l’estat espanyol, amb destí desconegut. Però, malgrat tot, hauríem de ser capaços de distingir entre realitats diferents. Demà necessitarem comunicacions intercontinentals si volem ser un país atractiu per al capital productiu, en què el talent tingui gran facilitat per a desplaçar-se. I necessitarem produir nosaltres tanta energia pròpia com sigui possible. És cert, ja ho fem, però és nuclear, les centrals són antigues i la propietat, forana…
